La Universitat Internacional de la Pau no és ni ha estat mai un centre acadèmic, tampoc no ha estat ni una escola ni un centre de militància. A la Universitat Internacional de la Pau, des de la seva fundació, només se sent (s’escolta) i es dialoga. No ha pretès donar lliçons a ningú i, si de cas, rebre-les. Tampoc és una escola de pensament perquè admet els enfocaments més diversos, alguns d’ells contradictoris. El propòsit de la Unipau no és imposar un camí sinó ajudar a convèncer que cal trobar una via de solució pacífica dels conflictes. És, senzillament i fonamentalment, un laboratori d’idees sobre la pau. Més que una filosofia l’esperit que anima la Unipau és una pràctica de la què deriva un mètode per pensar conjuntament. La pau, com deia Arcadi Oliveras seguint el pensament de Gandhi, no és un dogma sinó una idea sempre en construcció. La pau no és una fita d’arribada sinó un camí a fer junts. La idea d’actuar en grup acaba amb la necessitat de líders i de dogmes.

La Unipau treballa per trobar solucions als conflictes mitjançant el diàleg, fugint de la demonització i la condemna immediata. Una posició que no és derrotista ni vol dir que la Unipau admeti el mal com una cosa inevitable. La denúncia és necessària però la justícia mai no és la llei del talió o la venjança. Ni panglossisme ni victimisme absolut, ni el millor dels mons possibles ni una desgraciada vall de llàgrimes sense solució. Ens trobem en un món millorable, on el mal coexisteix amb multitud de situacions creatives i solidàries que cerquen el bé comú. Amb aquest esperit va néixer la idea de la Universitat Internacional de la Pau i ho manté després de 40 anys.

Dialogar, discutir i denunciar la injusticia

Aquest va ser l’origen del grup que va pensar la constitució d’un grup de pensament per discutir una convivència millor en una situació d’opressió dictatorial, al voltant de personalitats com el doctor Víctor Seix o el posterior inventor de la universitat Frederic Roda. Aquest conjunt de persones cercava la creació d’espais de debat i la promoció d’idees adequades per fer-ho. Amb aquestes intencions es va animar l’Institut de Polemologia o va aparèixer el Memorial Joan XXIII, creat per destacar aquelles persones que oferien alternatives i solucions pacífiques a situacions de violència, posant en risc la seva llibertat i de vegades, fins i tot, la seva vida.

No hi ha pau sense justícia. La injustícia és el que fa sentir-se malament davant de la situació de l’altre, identificar-se amb la seva situació, denunciar-la en una situació on la manca de llibertat afecta tot el col·lectiu humà. Aquesta posició primera filosòfica que permetia la trobada d’humanistes de tot signe, cristians o laics, és la que va reorganitzar el pensament crític contra la dictadura. Per això, es va destacar l’acció d’Adolfo Pérez Esquivel, anys abans que se li lliurés el Nobel de la Pau, per la seva denúncia de l’opressió des del fons d’una presó argentina.

A finals dels anys setanta del segle passat, l’arribada de la democràcia després d’un pacte que va permetre la transició cap a un règim constitucional, va obrir possibilitats que van permetre la creació de la Universitat Internacional de la Pau, obra mestra i dramatúrgica del gran creador Frederic Roda. Per això va buscar la complicitat del primer ajuntament democràtic de Sant Cugat comptant amb la presència com a president de ara flamant Premi Nobel Pérez Esquivel.

La Universitat Internacional de la Pau va plantejar un format de cursos d’estiu on destacava tant l’originalitat dels plantejaments com l’alegre anarquia amb què es presentaven els continguts i les exposicions. La Unipau no va funcionar mai com una estructura immòbil i cada dècada va canviar i evolucionar en funció dels reptes que es plantejaven. El seu començament va passar de ser una magnífica idea a convertir-se en una realitat que tingués contingut i continuïtat. Havia arribat un nou escenari, la democràcia. Tenia sentit un organisme tan atípic com la Unipau si ja hi havien els partits polítics per respondre als desafiaments de la societat civil?
Sorgint des d’una perspectiva de sortida d’una dictadura, la Unipau es va enfrontar als nous problemes que oferia una democràcia jove i en formació, envoltada encara dels perills de la involució franquista. Analitzava les esperances que oferia, però també criticava les múltiples mancances.

Com desobeir en democràcia: els anys vuitanta

La democràcia, des dels seus orígens, és un sistema que pot donar suport a lleis moralment inadmissibles i permetre situacions injustes. Per tant, en una situació democràtica, protestar, objectar, desobeir continuava sent una alternativa. Seguint Thoreau, això significava oposar-se, incomplir, rebel·lar-se, però assumint les conseqüències des de la desobediència civil no violenta. A les denúncies de la violència directa, pròpies d’una dictadura, se sumaven ara les de la violència estructural practicada per l’estat amb el seu aparell legislatiu que se sumaven a les que exercien les forces repressives a la seva disposició.
La Universitat de la Pau es convertia en la veu del petit grill de la consciència que animava i advertia contra la inèrcia dels partits polítics a admetre situacions injustes com si fossin inevitables. Des del començament, la democràcia va conviure amb discursos militaristes que, finalment, van fer xantatge a la població per forçar l’entrada a l’OTAN. I quedava la rèmora del sistema de conscripció (servei militar obligatori) heretat de la dictadura. La pràctica revulsiva va ser l’objecció de consciència per motius polítics durant tota la dècada, el personatge emblemàtic de la qual havia estat des del 1970, Pepe Beúnza. Ara, als anys vuitanta, el moviment era multitudinari. Contra el militarisme i els seus paranys s’hi afegien les veus dels membres de la UMD, exmilitars, als quals la Unipau va donar cabuda des del començament a les seves reunions. Paral·lelament, a la Universitat de la Pau van començar a formar-se i a créixer intel·lectualment una sèrie de personalitats joves que posteriorment formarien els centres d’actuació i de reflexió sobre la no-violència a Catalunya i a la resta de l’estat. La Unipau funcionava estupendament com a laboratori experimental.

La dècada dels noranta: la història no s’ha acabat

Havia arribat “la fi de la història”. De nou la pregunta: tenia sentit la Unipau quan el món anunciava una pau universal i una època d’extensió planetària de les democràcies dins una globalització econòmica i mediàtica feliç? La crisi dels noranta esdevingué una crisi interna de la pròpia Unipau. Els discursos intervencionistes disfressats d’arguments pseudopacifistes s’imposaven. Fins i tot instituts i pensadors per la pau s’inclinaven perillosament per l’acceptació de la teoria de la intromissió humanitària. La justificació de l’acció militar es presentava com a autodefensa contra la tirania, com un camí per accedir a la democràcia. Va ser la tornada de les velles teories de la guerra justa tan criticades en aquell moment per Arcadi Oliveres i Vicent Martínez Guzmán.
Havia mort l’època clàssica dels pacifistes. Ara, semblava insuficient la ingenuïtat pacifista davant de les noves violències. Va ser una dècada terrible de conflictes locals que van degenerar en neteges ètniques i genocidis. El militarisme disfressat de fals pacifisme buscava el seu reposicionament basant-se en aquestes catàstrofes humanitàries que, curiosament i malauradament, augmentaven amb la seva intervenció pacificadora. Darrere d’aquestes ‘evidències’ apareixien justificacions per a la continuïtat d’institucions dedicades a exercir la violència entre estats (l’Otan), per convertir en obsoletes les organitzacions internacionals com l’ONU, o per continuar polítiques neocolonials sota l’excusa de la necessària ajuda al desenvolupament. El món post blocs continuava amb un comerç d’armes renovat que ara animava guerres locals i es centrava en la creació de noves amenaces. La Universitat de la Pau s’havia d’enfrontar a trampes subtils que s’amagaven darrera l’excusa de les víctimes reals o suposades a defensar, valors democràtics a imposar, genocidis a evitar… Calia demostrar que la solució violenta no era mai la solució.

Un camí va ser denunciar el negoci que aquestes noves polítiques pretenien justificar la necessitat de la violència justa. La campanya contra el comerç d’armes des de 1988 va permetre per la seva força i entusiasme la creació una dècada després, l’any 1999, dins de Justícia i pau, del Centre Delàs, com oficina descentralitzada de l’International Peace Bureau (IPB) i coordinadora de la Campanya Global sobre el Gasto Militar (GCOMS).

Els anys noranta del segle passat presentaven un món unit en comunicació i circulació de capitals que impedia no obstant la circulació lliure de persones provocant la catàstrofe humanitària més gran que ha viscut la humanitat després de les guerres mundials. Es dissenyava un món globalitzat que desequilibrava les societats extremant les diferències econòmiques, una economia depredadora extractivista dels recursos naturals en una situació ecològica insostenible i una evidència d´escalfament global provocat per l´acció humana que seria insuportable a la llarga. S’havia confós una globalització controlada amb una macdonalització del planeta. El progrés indefinit s’imposava amb violència sobre persones i naturalesa. Els negocis més grans de finals del segle XX se centraven en dos camps: les indústries dedicades a la comunicació social que defensaven el nou sistema global i les indústries d’armament que van disparar els seus beneficis. La història no havia acabat, sinó que acabava de començar i dramàticament anunciava un nou segle de violències i injustícies.

Davant d’aquestes tendències globalitzadores que es presentaven com a inevitables es va alçar la veu dels que pretenien una mundialització coherent, sostenible, no depredadora. ‘Un altre món era possible’ i Arcadi Oliveres es trobarà en aquestes reunions que van presentar una alternativa al món neoliberal dels polítics de Davos. La Unipau es va comprometre a estudiar les causes i les conseqüències d’aquesta situació mundial perquè la pau sense justícia és impossible i perquè la injustícia triomfant determinava les violències del nou segle en el que ara es definia com a guerres asimètriques.

S’inaugura un nou segle emocional i militarista

Amb el segle XXI, havia arribat el terrorisme i la guerra contra el terror. Tenia sentit un organisme pacifista com la Unipau davant d’una amenaça tan evident a les vides humanes innocents? Per lluitar contra aquest flagell es formalitzava l’ús de la tortura i la presó il·legal des de Guantánamo a Abu Ghraib. Començaven una sèrie de proposicions que pretenien limitar les llibertats individuals per tal de defensar-les precisament de l’amenaça terrorista. Es justificava l’augment del control social per distingir i perseguir els delinqüents.
El segle XXI, revolucionava l’opinió pública amb una democratització aparent de mitjans animada per la privatització i l’extensió dels recurs audiovisuals – explosió de les cadenes televisives privades – i, posteriorment, la popularització de les xarxes socials, al costat de l’extensió planetària d’Internet . Aquests mitjans canalitzaven opinions, oferien per primer cop una informació instantània i planetària. Alhora, permetien una explosió emocional intensa basada més en el sentiment que en el raonament pausat. Apareixia el fenomen de les ‘bombolles mediàtiques’ que provocaven una presó de vidre, virtual, on es tancaven les poblacions sentint només el que desitjaven sentir. Tenia alhora sentit, enmig d’aquest guirigall, una associació dedicada al diàleg i la reflexió? Què podia fer la Unipau davant d’aquest desplegament de soroll universal que tapava els esdeveniments en onades sentimentals que animaven descaradament l’odi cap als “altres”?

La Universitat Internacional de La Pau es va reconstituir els primers anys del segle XXI al voltant d’una nova direcció promoguda per la vella guàrdia de Frederic Roda, Arcadi Oliveres o la incorporació de Dolors Renau. Aquesta nova etapa seria personificada per la continuada actuació a partir d’aquell moment de Neus Sotomayor i un grup ampli de col·laboradors, nous i vells, que van anar representant un recanvi generacional. L’organització s’estabilitzava al seminari d’estiu obert a temàtiques anuals i al d’hivern més teòric. La constitució com a fundació va permetre l’organització regulada d’actes que necessitaven una continuïtat d’ingressos, els suficients per mantenir una mínima estructura.

Els reptes teòrics que representava el nou segle eren immensos i abordar-los requeria disposar d’eines d’interpretació adequades per determinar estratègies correctes d’actuació. Novament es necessitava que la Unipau estudiés, dialogués, discutís, busqués un acord entre posicions moltes vegades distants. Calia abordar la necessitat d’estudiar com acollir la nova emigració, els refugiats tant polítics com econòmics, d’afrontar una nova conceptualització de la víctima dels conflictes per raó de la situació social, de gènere o esdevinguda de les noves situacions derivades del canvi climàtic. Calia comprendre les noves violències urbanes que afectaven macro-urbs descontrolades i analitzar les noves formes de control de les multituds que s’instauraven amb les noves tecnologies.
Els perills eren immensos en una Europa que es transformava en una fortalesa amb fronteres militaritzades i amb una població on la por animava els moviments xenòfobs i antidemocràtics. La guerra, fenomen allunyat fa anys, trucava a les portes del continent provocant una campanya de rearmament i una entusiàstica propaganda de les empreses que vivien del negoci de gestió de la violència.

També calien nous canvis en l’estratègia del que podia i havia de fer la Unipau. En el seu discurs sempre havia contemplat l’aspecte educatiu com a imprescindible, ara va decidir comprometre’s directament en aquesta tasca. Educar els pares, els professors i escoltar i treballar amb els alumnes es va convertir en un dels nous aspectes que ha portat el segle XXI a la Unipau. Precisament per això, la tasca als instituts ha anat augmentant aquests darrers anys en propostes que es van convertint en realitats.

Si la Unipau no existís, caldria inventar-la: els reptes del futur

El segle XXI ha mostrat la necessitat d’un lloc de diàleg i reflexió per oferir alternatives i eines d’anàlisi de les noves coaccions contra persones i natura, elements per desarmar les justificacions i els justificadors de les diferents agressions a la vida i la llibertat de les persones, les múltiples violacions dels drets humans. La violència engendra violència i cal la denúncia de la coacció directa, de la indirecta que promou el negoci de les armes, de la política que es nodreix del cultiu mediàtic de l’odi al semblant, sigui el desconegut, el refugiat, el migrant o el veí. Aquesta és la comesa necessària, imprescindible, que aporta la Universitat Internacional de la Pau. Els 40 anys d’existència no han convertit la Unipau en una institució fòssil afortunadament.

La Universitat Internacional de la Pau té al segle XXI la immensa tasca de seguir treballant per desarmar el discurs militarista i mostrar que la recerca de la pau no només és el camí èticament més correcte sinó el més eficient, adequat i pràcticament únic per aconseguir el final de qualsevol conflicte. Aquests són els reptes del seu futur aquest segle XXI.

Aquest text està escrit per José María Perceval, membre de la Universitat Internacional de la Pau. 

La periodista Jessica Sotodosos ha posat veu al text. El podeu escoltar a continuació.