40 anys dialogant sobre la solució pacífica dels conflictes
La Universitat Internacional de la Pau: 40 anys dialogant sobre la solució pacifica dels conflictes, per José María Perceval La Universitat Internacional de la Pau no és ni ha estat mai un centre acadèmic, tampoc no ha estat ni una escola ni un centre de militància. A la Universitat Internacional de la Pau, des de la seva fundació, només se sent (s’escolta) i es dialoga. No ha pretès donar lliçons a ningú i, si de cas, rebre-les. Tampoc és una escola de pensament perquè admet els enfocaments més diversos, alguns d’ells contradictoris. El propòsit de la Unipau no és imposar un camí sinó ajudar a convèncer que cal trobar una via de solució pacífica dels conflictes. És, senzillament i fonamentalment, un laboratori d’idees sobre la pau. Més que una filosofia l’esperit que anima la Unipau és una pràctica de la què deriva un mètode per pensar conjuntament. La pau, com deia Arcadi Oliveras seguint el pensament de Gandhi, no és un dogma sinó una idea sempre en construcció. La pau no és una fita d’arribada sinó un camí a fer junts. La idea d’actuar en grup acaba amb la necessitat de líders i de dogmes. La Unipau treballa per trobar solucions als conflictes mitjançant el diàleg, fugint de la demonització i la condemna immediata. Una posició que no és derrotista ni vol dir que la Unipau admeti el mal com una cosa inevitable. La denúncia és necessària però la justícia mai no és la llei del talió o la venjança. Ni panglossisme ni victimisme absolut, ni el millor dels mons possibles ni una desgraciada vall de llàgrimes sense solució. Ens trobem en un món millorable, on el mal coexisteix amb multitud de situacions creatives i solidàries que cerquen el bé comú. Amb aquest esperit va néixer la idea de la Universitat Internacional de la Pau i ho manté després de 40 anys. Dialogar, discutir i denunciar la injusticia Aquest va ser l’origen del grup que va pensar la constitució d’un grup de pensament per discutir una convivència millor en una situació d’opressió dictatorial, al voltant de personalitats com el doctor Víctor Seix o el posterior inventor de la universitat Frederic Roda. Aquest conjunt de persones cercava la creació d’espais de debat i la promoció d’idees adequades per fer-ho. Amb aquestes intencions es va animar l’Institut de Polemologia o va aparèixer el Memorial Joan XXIII, creat per destacar aquelles persones que oferien alternatives i solucions pacífiques a situacions de violència, posant en risc la seva llibertat i de vegades, fins i tot, la seva vida. No hi ha pau sense justícia. La injustícia és el que fa sentir-se malament davant de la situació de l’altre, identificar-se amb la seva situació, denunciar-la en una situació on la manca de llibertat afecta tot el col·lectiu humà. Aquesta posició primera filosòfica que permetia la trobada d’humanistes de tot signe, cristians o laics, és la que va reorganitzar el pensament crític contra la dictadura. Per això, es va destacar l’acció d’Adolfo Pérez Esquivel, anys abans que se li lliurés el Nobel de la Pau, per la seva denúncia de l’opressió des del fons d’una presó argentina. A finals dels anys setanta del segle passat, l’arribada de la democràcia després d’un pacte que va permetre la transició cap a un règim constitucional, va obrir possibilitats que van permetre la creació de la Universitat Internacional de la Pau, obra mestra i dramatúrgica del gran creador Frederic Roda. Per això va buscar la complicitat del primer ajuntament democràtic de Sant Cugat comptant amb la presència com a president de ara flamant Premi Nobel Pérez Esquivel. La Universitat Internacional de la Pau va plantejar un format de cursos d’estiu on destacava tant l’originalitat dels plantejaments com l’alegre anarquia amb què es presentaven els continguts i les exposicions. La Unipau no va funcionar mai com una estructura immòbil i cada dècada va canviar i evolucionar en funció dels reptes que es plantejaven. El seu començament va passar de ser una magnífica idea a convertir-se en una realitat que tingués contingut i continuïtat. Havia arribat un nou escenari, la democràcia. Tenia sentit un organisme tan atípic com la Unipau si ja hi havien els partits polítics per respondre als desafiaments de la societat civil?Sorgint des d’una perspectiva de sortida d’una dictadura, la Unipau es va enfrontar als nous problemes que oferia una democràcia jove i en formació, envoltada encara dels perills de la involució franquista. Analitzava les esperances que oferia, però també criticava les múltiples mancances. Com desobeir en democràcia: els anys vuitanta La democràcia, des dels seus orígens, és un sistema que pot donar suport a lleis moralment inadmissibles i permetre situacions injustes. Per tant, en una situació democràtica, protestar, objectar, desobeir continuava sent una alternativa. Seguint Thoreau, això significava oposar-se, incomplir, rebel·lar-se, però assumint les conseqüències des de la desobediència civil no violenta. A les denúncies de la violència directa, pròpies d’una dictadura, se sumaven ara les de la violència estructural practicada per l’estat amb el seu aparell legislatiu que se sumaven a les que exercien les forces repressives a la seva disposició.La Universitat de la Pau es convertia en la veu del petit grill de la consciència que animava i advertia contra la inèrcia dels partits polítics a admetre situacions injustes com si fossin inevitables. Des del començament, la democràcia va conviure amb discursos militaristes que, finalment, van fer xantatge a la població per forçar l’entrada a l’OTAN. I quedava la rèmora del sistema de conscripció (servei militar obligatori) heretat de la dictadura. La pràctica revulsiva va ser l’objecció de consciència per motius polítics durant tota la dècada, el personatge emblemàtic de la qual havia estat des del 1970, Pepe Beúnza. Ara, als anys vuitanta, el moviment era multitudinari. Contra el militarisme i els seus paranys s’hi afegien les veus dels membres de la UMD, exmilitars, als quals la Unipau va donar cabuda des del començament a les seves reunions. Paral·lelament, a la Universitat de la Pau van començar a formar-se i a créixer intel·lectualment una sèrie
